Una bona dosi d'amor dolorós de la mà de Jenni Pérez.
-->
Amor de veritat
(L’escenari
està dividit en dos, en una meitat hi ha una al·lota i a l’altre un al·lot, i
tenen una conversa telefónica. )
Marta: Hola?
Christian: Hola, sóc jo!
Marta: (Queda en silenci un moment.)
Tu una altra vegada?
Christian: No pengis el telèfon sisplau! Deixa’m dir-te una cosa.
Marta: (Queda callada.)
Christian: Mira, jo se que ho vàrem deixar, però… encara t’estimo! No m’importa
si ja no vols estar amb mi… Però no podem deixar de parlar-nos! Em vares
prometre que mai te n’aniries del meu costa sense importar el que passés, no?
Marta: (Silenci.) Encara no te n’has adonar? Vull oblidar-te…
Christian: Ho entenc, però podem ser amics.
Marta: No, no podem.
Christian: Per què no? Érem feliços, no? Ens varem divertir junts… Amb una sola
mirada d’un a l’altre ja rèiem… Poques paraules han fet que el nostre dia
mereixi la pena, no és així?
Marta: Sí…
Christian: I què?
Marta: ( La Marta queda callada.)
Christian: Respon, sisplau.
Marta: Perquè no vull tornar a veure-te. M’has fet plorar molt.
Christian: Ho sé. Però jo també et vaig fer
riure molt, veritat? Sé que no hauria
d’haver dubtat de tu.
Marta: Ja és massa tard. Adéu. ( Penja el telèfon.)
( Uns
dies més tard, torna a sonar el telèfon…)
Marta: Hola?
Christian: Jo una altra vegada. Relaxa’t! Només vull fer-te una pregunta.
Marta: ( Silenci.) Digues.
Christian: Tu em vares estimar?
Marta: Estimar.
( Tots
dos queden en silenci durant un temps.)
Christian: Bé… idó no era mentira… Escolta, et puc dir una altra cosa? Escara
t’estimo, jo sempre t’estimaré i no m’importa el temps que passi que sempre
t’estimaré.
Marta: ( Silenci.) D’acord… ( I penja el telèfon.)
( Ha
passat un mes quan el Christian torna a telefonar.)
Marta: Hola?
Christian: Soc jo, no em pengis.
Marta: No vull veure’t més, deixa’m en pau, no vull
saber més de tu.
Christian: Per què actues com si volguessis fer-me mal? Eh?
Marta: I tu no em vares fer mal? Vares jurar que confiaries amb mi. Vares fer
promeses per després no complir-les. Per què no t’oblides de mi. Eh?
Christian: Perquè el dia que m’oblidi de tu… Ja hauré mort.
Marta: Idò pots morir.
(La
conversa acaba. D’aquí uns quants mesos tornen a parlar.)
Marta: Hola?
Christian: Sóc jo. Ja t’he
oblidat. Només t’he trucat per dir-te això. Tu m’ho
vares demanar. T’estimo i sempre t’estimaré. Adéu.
Marta: Què? Esp… ( Però ell ja ha
penjat.)
( Passa
un mes. L’al·lot mai no va tornar a cridar-la. L’al·lota preocupada va decidir
anar a casa del Christian per veure com estava…I la mare del Christian…)
Marta: Hola!
Mare: Hola! Quant de temps! Què fas aquí?
Marta: He vingut a veure el Christian.
Mare: ( Es posa a plorar.)
Marta: Senyora, què passa?
Mare: ( Plorant. ) No te n’has assabentat. Es va suïcidar…
Marta: Què? ( Els seus ulls s’omplen de llàgrimes.)
Mare: ( Plorant.) Crec que aquesta
carta és per tu.
( La
Marta va agafar la carta i va anar a casa seva. Es va tancar a la seva
habitació i després d’unes hores va llegir la carta, que posava:
“Se que
vaig rompre la promesa de no confiar en tu… Però no en vull rompre cap més… Ara
puc dir que t’he oblidat.”)
( La
Marta va entendre que la darrera telefonada era per acomiadar-se.)
( Al dia
següent, la Marta va ser trobada en la seva habitació morta. I una carta que
posava:
“ Tu
vares complir la teva promesa, ara jo he de complir les meves. “Jo em quedaré
sempre al teu costat, no importa el que passi.”)
