Amor de veritat de Jennifer Pérez

Una bona dosi d'amor dolorós de la mà de Jenni Pérez.

-->

Amor de veritat

(L’escenari està dividit en dos, en una meitat hi ha una al·lota i a l’altre un al·lot, i tenen una conversa telefónica. )

Marta: Hola?

Christian: Hola, sóc jo!

Marta: (Queda en silenci un moment.) Tu una altra vegada?

Christian: No pengis el telèfon sisplau! Deixa’m dir-te una cosa.

Marta: (Queda callada.)

Christian: Mira, jo se que ho vàrem deixar, però… encara t’estimo! No m’importa si ja no vols estar amb mi… Però no podem deixar de parlar-nos! Em vares prometre que mai te n’aniries del meu costa sense importar el que passés, no?

Marta: (Silenci.) Encara no te n’has adonar? Vull oblidar-te…

Christian: Ho entenc, però podem ser amics.

Marta: No, no podem.

Christian: Per què no? Érem feliços, no? Ens varem divertir junts… Amb una sola mirada d’un a l’altre ja rèiem… Poques paraules han fet que el nostre dia mereixi la pena, no és així?

Marta: Sí…

Christian: I què?

Marta: ( La Marta queda callada.)

Christian: Respon, sisplau.

Marta: Perquè no vull tornar a veure-te. M’has fet plorar molt.

Christian: Ho sé. Però jo també et vaig fer riure molt, veritat? Sé que no hauria d’haver dubtat de tu.

Marta: Ja és massa tard. Adéu. ( Penja el telèfon.)

( Uns dies més tard, torna a sonar el telèfon…)

Marta: Hola?

Christian: Jo una altra vegada. Relaxa’t! Només vull fer-te una pregunta.

Marta: ( Silenci.) Digues.

Christian: Tu em vares estimar?

Marta: Estimar.

( Tots dos queden en silenci durant un temps.)

Christian: Bé… idó no era mentira… Escolta, et puc dir una altra cosa? Escara t’estimo, jo sempre t’estimaré i no m’importa el temps que passi que sempre t’estimaré.

Marta: ( Silenci.) D’acord… ( I penja el telèfon.)

( Ha passat un mes quan el Christian torna a telefonar.)

Marta: Hola?

Christian: Soc jo, no em pengis.

Marta: No vull veure’t més, deixa’m en pau, no vull saber més de tu.

Christian: Per què actues com si volguessis fer-me mal? Eh?

Marta: I tu no em vares fer mal? Vares jurar que confiaries amb mi. Vares fer promeses per després no complir-les. Per què no t’oblides de mi. Eh?

Christian: Perquè el dia que m’oblidi de tu… Ja hauré mort.

Marta: Idò pots morir.

(La conversa acaba. D’aquí uns quants mesos tornen a parlar.)

Marta: Hola?

Christian: Sóc jo. Ja t’he oblidat. Només t’he trucat per dir-te això. Tu m’ho vares demanar. T’estimo i sempre t’estimaré. Adéu.

Marta: Què? Esp… ( Però ell ja ha penjat.)

( Passa un mes. L’al·lot mai no va tornar a cridar-la. L’al·lota preocupada va decidir anar a casa del Christian per veure com estava…I la mare del Christian…)

Marta: Hola!

Mare: Hola! Quant de temps! Què fas aquí?

Marta: He vingut a veure el Christian.

Mare: ( Es posa a plorar.)

Marta: Senyora, què passa?

Mare: ( Plorant. ) No te n’has assabentat. Es va suïcidar…

Marta: Què?  ( Els seus ulls s’omplen de llàgrimes.)

Mare: ( Plorant.) Crec que aquesta carta és per tu.

( La Marta va agafar la carta i va anar a casa seva. Es va tancar a la seva habitació i després d’unes hores va llegir la carta, que posava:

“Se que vaig rompre la promesa de no confiar en tu… Però no en vull rompre cap més… Ara puc dir que t’he oblidat.”)

( La Marta va entendre que la darrera telefonada era per acomiadar-se.)

( Al dia següent, la Marta va ser trobada en la seva habitació morta. I una carta que posava:

“ Tu vares complir la teva promesa, ara jo he de complir les meves. “Jo em quedaré sempre al teu costat, no importa el que passi.”)